Pàgina:Canigó (1901).djvu/191

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Los cántichs y les llums s'esmortuhiren;
 la rosa s'esfullá com lo roser;
 los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
 com verderoles que en llur niu moriren
 quan lo bosc las ohía més á pler.

 Dels románichs altars no'n queda rastre,
 del claustre bisantí no'n queda res;
 caygueren les imatges d'alabastre
 i s'apagá sa llantia, com un astre
 que en Canigó no s'encendrá may més.

 Com dos gegants d'una legió sagrada
 sols encara hi há drets dos campanars:
 son los monjos derrers de l'encontrada,
 que ans de partir, per última vegada,
 contemplan l'enderroch de sos altars.

 Son dues formidables centinelles
 que en lo Conflent posá l'eternitat;
 semblan garrichs los roures al peu d'elles;
 les masíes del pla semblan ovelles
 al peu de llur pastor agegantat.

 Una nit fosca al seu germá parlava
 lo de Cuxá:—Donchs ¿què has perdut la veu?
 Alguna hora á ton cant me desvetllava,
 y ma veu á la teva entrelligava
 cada matí per benehir á Deu.