Pàgina:Canigó (1901).djvu/191

Los cántichs y les llums s'esmortuhiren;
la rosa s'esfullá com lo roser;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc las ohía més á pler.

Dels románichs altars no'n queda rastre,
del claustre bisantí no'n queda res;
caygueren les imatges d'alabastre
i s'apagá sa llantia, com un astre
que en Canigó no s'encendrá may més.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi há drets dos campanars:
son los monjos derrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplan l'enderroch de sos altars.

Son dues formidables centinelles
que en lo Conflent posá l'eternitat;
semblan garrichs los roures al peu d'elles;
les masíes del pla semblan ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germá parlava
lo de Cuxá:—Donchs ¿què has perdut la veu?
Alguna hora á ton cant me desvetllava,
y ma veu á la teva entrelligava
cada matí per benehir á Deu.