Pàgina:Canigó (1901).djvu/192

 —Campanes ja no tich,—li responía
 lo ferreny campanar de Sant Martí.—
 ¡Oh! ¡qui pogués tornármeles un dia!
 Per tocá'á morts pe'ls monjos les voldria;
 per tocá'á morts pe'ls monjos y per mi.

 ¡Qué tristos, ay, qué tristos me deixaren!
 Tota una tarde los vegí plorar;
 set vegades per vèurem se giraren;
 jo aguayto fa cent anys per hont baixaren:
 tu que vius més avall ¿no'ls veus tornar?

 —Nó! Pe'l camí de Codalet y Prada
 sols minayres oviro y llauradors:
 diu que torna á son arbre la niuhada,
 mes ¡ay! la que deixá nostra brancada
 no hi cantará may més dolços amors.

 ¡May més! ¡may més! Ells jauhen sota terra;
 nosaltres damunt seu anam cayent:
 lo segle que'ns deu tant ara'ns aterra,
 en son oblit nostra grandor enterra
 y ossos y glories y recorts se'ns ven.

 —¡Ay! ell ventá les cendres venerables
 del comte de Riá, mon fundador;
 convertí mes capelles en estables,
 y desniats los ángels pe'ls diables
 en eixos cims ploraren de tristor.