Aquesta pàgina ha estat validada.
Aixís un vespre'ls dos cloquers parlavan;
mes, l'endemá al matí, al sortir lo sol,
recomençant los cántichs que ells acaban,
los tudons ab l'eurera conversavan,
ab l'estrella del dia'l rossinyol.
Somrigué la montanya engallardida
com si estrenás son verdejant mantell;
mostrás com nuvia de joyells guarnida;
y de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre'l monument de Deu;
y la tempesta, 'l torb, l'odi y la guerra
al Canigó no'l tirarán á terra,
no esbrancarán l'altívol Pirineu.
