Pàgina:Canigó (1901).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 y son sos ulls dues rihents estrelles
 que'l Canigó robá á la volta blava.


 Se la mira Gentil, y de Griselda
 en ella veu la fesomía hermosa,
 es lo seu aquell front, seus aquells llabis
 que servirían al amor de copa;
 però sa galanesa es de regina
 y ell á Griselda conegué pastora.
 Temerós y pensívol acostantshi,
 sent florir en ses galtes la vergonya:
 —Perdonaume, —li diu,— real princesa,
 del gran pitxer d'esta montanya rosa:
 no fos una poncella que us retira,
 vos de mon cor seríau robadora.
 —Gentil, ingrat Gentil, ¿ja no'm coneixes?
 jo so, jo so eixa flor de ta memoria;
 ton cor era lo gert que jo cercava
 quant véresme, allí baix, gerdera hermosa,
 ab ma falda vessanta de maduixes,
 de jeçamins endormiscada á l'ombra.
 Astre del cel, tan sols per l'amor teva
 deixí l'atzur de l'estelada volta;
 fada, per tu me retallí les ales;
 per tu'm lleví, regina, la corona,
 y de mes mans deixí esmunyr lo ceptre
 sols per posarte á tu cadenes dolces,
 dolces cadenes per l'amor forjades,
 manilles d'argent fi, grillons de roses.
 Si vols volar pe'l cel, tindrás mos somnis;
 si pe'l fil de les serres, ma carroça.