Pàgina:Canigó (1901).djvu/38

Respira los perfums d'aqueixa rosa,
efluvi del Eden embriagador;
¡pobre Gentil! ¡bé massa l'has desclosa
ta ánima bella á son primer amor!


Quant l'astre rey, cansat de sa carrera,
baixa á cloure los ulls en Occident,
la reyna de les fades encisera
diu á Gentil, del seu amor sedent:


—Vina á la tebia llum del hemisferi,
de nostre amor sens mida conversant,
les fites a seguir de nostre imperi;
vèjas si'l trobas prou hermós y gran.


Vosaltres, —diu, tot baix, á ses companyes,—
penyores me daréu de vostre amor,
per rius, estanys, planicies y montanyes
cercant quiscuna son joyell millor;


y d'eixa serra en la més alta cima,
al ressortir lo sol en Orient,
quant jo'm despose ab qui'l meu cor estima,
siau demá matí á férlin present.—


Volta'l palau marmórea galería
que sostenen dos rengles de pilars,