Pàgina:Canigó (1901).djvu/38

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Respira los perfums d'aqueixa rosa,
 efluvi del Eden embriagador;
 ¡pobre Gentil! ¡bé massa l'has desclosa
 ta ánima bella á son primer amor!


 Quant l'astre rey, cansat de sa carrera,
 baixa á cloure los ulls en Occident,
 la reyna de les fades encisera
 diu á Gentil, del seu amor sedent:


 —Vina á la tebia llum del hemisferi,
 de nostre amor sens mida conversant,
 les fites a seguir de nostre imperi;
 vèjas si'l trobas prou hermós y gran.


 Vosaltres, —diu, tot baix, á ses companyes,—
 penyores me daréu de vostre amor,
 per rius, estanys, planicies y montanyes
 cercant quiscuna son joyell millor;


 y d'eixa serra en la més alta cima,
 al ressortir lo sol en Orient,
 quant jo'm despose ab qui'l meu cor estima,
 siau demá matí á férlin present.—


 Volta'l palau marmórea galería
 que sostenen dos rengles de pilars,