Pàgina:Canigó (1901).djvu/5

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 ¿Per què l'elm y l'escut que á tants donareu,
 á mi, á mi sol, fill vostre, me'l negareu?
No infantan ja les mares guerrers y paladins?

 —Fill, hereu de ma gloria y mon llinatge;
 ta petició m'agrada y ton llenguatge;
demana si á ton oncle li plauhen com á mi.
 —Es hora tanmateix,—diu l'altre comte,—
 puig no es ja cavaller, que'n sía prompte;
que vetlle anit les armes, jo l'en faré al matí.—

 Com dintre'l rusch murmuriosa abella,
 Gentil á orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges y escuders;
 en la tarima del altar se postra
 contemplant al sant bisbe que s'hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.

 La llum de l'alba al peu de l'ara'l troba,
 com un colom vestit ab blanca roba,
regalantse ab l'aroma de cristians concells,
 sanitosos concells que, abans de gayre,
 com papallones volarán en l'ayre;
mes ¡ay! son cor novici també volant ab ells.

 —Per Deu batalla,—l'hermitá li crida,—
 estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga per tot la santa lley;