de les naus que s'inflaman com polvorins,
se troban sense espases y entre enemichs
que ja damunt ses testes les fan lluhir.
Les ones, que eran negres, vanse aclarint,
tornantse enormes lloses d'un cementir
ahont moros cabuçan á cents y á mils,
enterrats abans d'hora, de viu en viu,
mentre'ls fallayres nadan, nadan fugint,
ab la pregaria als llabis, l'espasa als dits:
—En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!—
Jesucrist los ajuda, ne van sortint
les nines casadores y sos fadrins.
Quant arriban á terra l'aurora hi riu:
á sa claror enrotllan lo fort cabdill
á qui la sanch degota de fil á fil.
Ab la sanch, lo bon comte pert lo delit,
mes no pert, no, 'l coratge de paladí.
Un vell fallayre senya son dors ferit;
per damunt la ferida passa los dits,
com si tragués á fora lo mal de dins,
y fent tres creus exclama: Tall fet, tall vist,
tan aviat guareixte, com jo t'ho dich:
guareixte en nom del Pare, Fill y Esperit.—
Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
alçant á la montanya los ulls humits:
—Bon comte,—li demana,— ¿vos faig patir?
—De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint.
No es per mi si sospiro, que es per Gentil,
quant penso, ¡pobre pare! ¿què fa'l meu fill?—
Pàgina:Canigó (1901).djvu/65
Aquesta pàgina ha estat revisada.
