Pàgina:Canigó (1901).djvu/65

 de les naus que s'inflaman com polvorins,
 se troban sense espases y entre enemichs
 que ja damunt ses testes les fan lluhir.
 Les ones, que eran negres, vanse aclarint,
 tornantse enormes lloses d'un cementir
 ahont moros cabuçan á cents y á mils,
 enterrats abans d'hora, de viu en viu,
 mentre'ls fallayres nadan, nadan fugint,
 ab la pregaria als llabis, l'espasa als dits:
 —En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!—
 Jesucrist los ajuda, ne van sortint
 les nines casadores y sos fadrins.


 Quant arriban á terra l'aurora hi riu:
 á sa claror enrotllan lo fort cabdill
 á qui la sanch degota de fil á fil.
 Ab la sanch, lo bon comte pert lo delit,
 mes no pert, no, 'l coratge de paladí.
 Un vell fallayre senya son dors ferit;
 per damunt la ferida passa los dits,
 com si tragués á fora lo mal de dins,
 y fent tres creus exclama: Tall fet, tall vist,
 tan aviat guareixte, com jo t'ho dich:
 guareixte en nom del Pare, Fill y Esperit.—
 Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
 alçant á la montanya los ulls humits:
 —Bon comte,—li demana,— ¿vos faig patir?
 —De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
 dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint.
 No es per mi si sospiro, que es per Gentil,
 quant penso, ¡pobre pare! ¿què fa'l meu fill?—