Pàgina:Canigó (1901).djvu/65

de les naus que s'inflamancom polvorins,
se troban sense espasesy entre enemichs
que ja damunt ses testesles fan lluhir.
Les ones, que eran negres,vanse aclarint,
tornantse enormes llosesd'un cementir
ahont moros cabuçaná cents y á mils,
enterrats abans d'hora,de viu en viu,
mentre'ls fallayres nadan,nadan fugint,
ab la pregaria als llabis,l'espasa als dits:
—En aquesta hora aydáunos,¡oh Jesucrist!—
Jesucrist los ajuda,ne van sortint
les nines casadoresy sos fadrins.


Quant arriban á terral'aurora hi riu:
á sa claror enrotllanlo fort cabdill
á qui la sanch degotade fil á fil.
Ab la sanch, lo bon comtepert lo delit,
mes no pert, no, 'l coratgede paladí.
Un vell fallayre senyason dors ferit;
per damunt la feridapassa los dits,
com si tragués á foralo mal de dins,
y fent tres creus exclama:Tall fet, tall vist,
tan aviat guareixte,com jo t'ho dich:
guareixte en nom del Pare,Fill y Esperit.—
Mentre'l pastor lo cura,llança un sospir,
alçant á la montanyalos ulls humits:
—Bon comte,—li demana,—¿vos faig patir?
—De nafres com aquesta,pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duyay ara'n duch vint.
No es per mi si sospiro,que es per Gentil,
quant penso, ¡pobre pare!¿què fa'l meu fill?—