Pàgina:Canigó (1901).djvu/64

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Catorze moros negres, bons per butxins,
 ab cadenes lo lligan, com un mastí.
 Al alçarse de terra llança un sospir:
 —¡Malehida la fletxa que m'ha ferit!
 ¿per què'l cor no'm passava de mitj á mitj?—
 A l'aygua se l'en duhen, mes aygua endins.
 ¡Ay poble de Colliure, qué n'ets de trist
 pe'l comte Tallaferro que tens catiu,
 catiu dintre una barca de sarrahins!
 Negroses son les ones, negra la nit,
 puix núvols d'ales fosques la van cobrint,
 y está més negre encara son esperit,
 son esperit que plora dintre aquells llims.
 Aixeca'ls ulls en l'ayre, plorant á rius:
 —¡En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!
 ans que ser de Mahoma, volèm morir!-
 Al dir eixes paraules son cor reviu,
 d'una estrebada trenca ferro y cordills
 y á les vehines barques envía un crit:
 —¡Fallayres, á les falles de Sant Martí!—
 Los moros no l'entenen, están tranquils;
 qui vetlla en la coberta del comte's riu,
 qui dorm dintre la popa segueix dormint;
 no dormirán pas gayre si restan vius.
 D'una pedra foguera se veu l'esquitx
 que encen un cap de falla bellugadíç,
 alada serp que vola d'esquif á esquif,
 de serps en cada barca trobant un niu
 que's creuhan per los ayres en trebolí,
 com estrelles que cauhen en negra nit,
 com en dança nocturna mals esperits.
 Quant los moros despertan al gran cruixit