Pàgina:Canigó (1901).djvu/9

quan la viventa roda es acabada,
suau, majestuosa, acompaçada,
al ayre de la música comença de rodar.

Al centre de la roda armoniosa
de les nines somriu la més hermosa,
coronat de violes de bosch son front seré.
Gentil prou la coneix, puix se somriuhen,
com dues flors que al mateix arbre viuhen
de la mateixa saba d'amor que les sosté.

Ple d' oracions son llabi que sospira,
l'hermitá piadós á Gentil mira
desde'l portal del temple, rosats sos ulls en plor,
y girantse al sagrari del Altíssim:
—Salvaulo,—diu,—¡oh Pare amorosíssim!
les filles de la terra vos robarán son cor.—

Lo floviol que plora y que senglota
de prompte puja á sa més alta nota;
com rusch al trench de día la dança se remou,
s'enllesteixen los sons en ses escales,
los peus dels sardanistes prenen ales
y al sol de l'alegría tota ánima's desclou.

Aixís les hores en ses dances belles
lo ritme van seguint de les estrelles
que en giravolta eterna rodejan la polar;