en tots los paisos. En Suecia dú per nom Lo nauixeret, y acaba aixis:
«La nina esclamantse, diu:—«Ay! que desgraciada sò! quin mal casament me veig obligada á fer!»—Lo nauixeret se hi acosta tot jugant ab sa espasa:—«Farás un casament tant bo, que desditjarne de millor no pots.—Jo no sò nauixer. So fill del mes brau rey de l'Inglaterra»
Un lletrat inglés molt amich nostre nos ha asegurat tambè que en Escocia n' hi ha una, y no deixa de esser molt notable , que's canta ab una tonada igual á la ab que naltres cantém Lo mariner. En Italia ab eix argument hi tenen dos cants populars; dels dos ne posarém mostra perqué 's veji la semblansa que hi ha entre la versiò de Catalunya y las Italianas.
Il corsale.
—Oh marinar de la marina—oh cante-me d' una canson.
—Monte'bela, su la mia barca—la canson mi la canteró.
Cuand la bela l'è stajta'n barca,—bel marinar s'büta cante'.
L'han navigá pi d'sincsent mia,—sempre cantant cula canson.
Cuand la canson l'e'sta' fürnia,—la bela a ca'n'in völ torne'.
—Sejgiä lontan pi d' scincsent mia—sej già lontan da vostra eá.
Il marinaro.
—Son leva'-me na matin—bin da bonora.
Son andajta ant' ël giardin—cöje d' rosëte.
Mi rivolto anver al mar,—i' e' tre barchëte;
una l' era carià d' or—e l' auta d' seda,
una l' era d' röse e fjor,—l' e' la pi bela.
—Oh veni, bela, sül mar—à eampre' d' seda.
—Mi sül mar n' a vöj pa 'nde',—ch' i hai nen de moneda.
