Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/138

A la vila de Tolosa — tota la gent va fugir
menos una noble dama — que 'n tè prés lo seu marit.

Set anys fa que lo tè pres — y altres set que no l' ha vist,
set y set ne fan catorze — que no ha vist al seu marit.

Un dia anant á la plassa — Capitel-lo véu venir.
—Capitel-lo, Capitel-lo — tornáume lo meu marit.
—Si vols que 'l marit te torni — has de dormi' ab mí una nit.
La dama gira y se 'n torna, — á son marit ho va dir.
—Feúho, feúho noble dama, — feúho per amor á mi,
que quan jo d' aquí dins surti — se recordará de mi.
La dama gira y se'n torna — se'n va á fer lo qu' ell li ha dit.
Descordantse la cotilla — la dama fa un gran suspir.
— ¿Que suspiras noble dama? — ¿Perqué fas tan gran suspir?
— Si suspiro, es que suspiro — pèls amors del meu marit.
— No t' espantis noble dama — ja 'l veurás demá 'l matí.
L' endemá á punta de dia — noble dama 's va vestir.
Tot cordantse la cotilla — ja 'n va fer un gros suspir.
— No suspiris noble dama — no suspiris pèl marit.
Cinch mil homes tinch en armas — triarás lo mes bonich,
y si cap no te 'n agrada — jo serè lo teu marit.
Treu lo cap á la finestra — véu penjar lo seu marit.
— M'havéu llevat l' honra meva, — heu penjat lo meu marit,
Capitel-lo, Capitel-lo — vos recordaréu de mí.
La dama se 'n vesteix d' home — y al rey se'n va aná á servir.
Un dia fent centinella — Capitel-lo véu venir:
— Detente aqui Capitel-lo — ara es hora de morir.
— Tinguéu pietat, senyora, — tinguéu pietat de mi.