Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/145

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—Amor meu no'm toquis pas—que jo'n fora condempnada.
Vesten á baig del saller—trobarás la meva mare;
digas que 't donga las claus—las claus de la meva caixa,
trobarás un anell d' or—de set pedras viroladas,
trobarás un mocador—tot brodat d' or y de plata.
En lo calaixó del mig—trobarás las arracadas,
en lo calaixó de baix—trobarás l' anell de plata,
y lo ret de carmesí—dessota la roba blanca.
Despres ves á cal fuster—digas que 'ns fassin la caixa
que la fassin un poch gran—perqué 'ls dos hi pogám cabre.

NOTAS.

Pèl regular acaba esta cansó ab los dos versos següents que naltres suprimim pus trauhen tota la poesía á la composició :

Ja se n' arrenca un punyal—y se 'n dòna punyalada.
—Válgam Deu com pot se' aixó—duas morts en una casa!

Fixis la atenció en lo vers 20 y s' hi trobará que 's fa esment de una costum avuy desconeguda en moltas parts de Catalunya, mes qu' encara 's conserva en alguns pobles de montanya y en algunas vilas, com per exemple en Igualada. Parlém de la costum que hi havia abans, de posar una cortina negra al balcó de la casa en que s' ha mort algú. En Igualada encara avuy dia hi ha eixa costum, si bè algun xich cambiada: en lloch de la cortina, s' hi estén una grossa bandera del mateix color d' aquella.

Posém aquí la cansó italiana La riprovatione perqué 's veja la semblansa que te ab la nostra mort de la nuvia y la flor de Vila Beltran que s' trobarà