Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/181

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Set anys de carrera la pobre dama no feu altre cosa que plorar : passats que foren los set anys li va vindre un xich d' alegria y encara un poch de ganas pera cantar.

Y un jove cavaller que tornava de la guerra sentí de lluny sa dolsa veu que cantava.

—Atúrat! patge pren las bridas del cavall: sento aquí dalt de la montanya una veu dolcíssima que canta , y eixa veu avuy fa set anys que la vaig sentir per primera vegada.

—Bon dia, pageseta : ja hauréu dinat, tota vegada que cantéu tant , no es aixi?—Lo meu dinar , gracias á Deu, ha sigut un tros de pa sech que m' hi menjat aquí mateix.

—Digáume , hermosa donzella , ahont podrè trobar hostal per' mí y bona herba per' mon cavall?

—Cavaller, anáu á casa mon conyat y trobaréu un bon llit; anéu á casa mon conyat y vostre cavall tindrá herba fresca.

—Gracias, joveneta; y digáume ¿es ofici vostre, lo tindre que guardar béns?—Mon marit es á la guerra, y eixa es la rahó perqué 'm fan ser pastora.

«Era un jove molt guapo 'l meu marit, y tenia uns cabells tant rossos com los vostros, cavaller.— Miráume, miráume be, donzella, y potser me coneixeréu.»

Quan arribá á casa de son germá digué:—Bon dia y bona sort per aquesta casa. Germá meu ¿hont es ma muller que 'us vaig encarregar?

—Guapo y valent com sempre! Sentáuvos, germá meu. Ha anat á Kemperlé ab las damas: anat á Kemperlé ahont hi ha una gran festa: quan torni la trobaréu aqui.

—No , respon lo cavaller , ella no es fora : l' he trobada á la montanya que guardava béns y es darrera de aquella porta que está plorant.

«Germá, ets un perdut! Si no fos per respecte á la