Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/214

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



Sota 'l pont de Liò—ne renta la bugada,
no renta sola no—que renta ab sa conyada.
 Odò! Catarina l' amor!

Ja 'n passan tres galants—que l' han assaludada:
ja n' hi diu lo mes gran:—Quin cos tè aquella dama!
Ja n' hi diu lo mitjá:—Pera mi fos criada.
Ja respont lo mes xich:—Fora malagonyada.
La sogra es dins del hort—que tot s' ho escoltava,
n' agafa 'l picador,—te l' ha bastonejada;
de tants que n' hi ha dat—per morta l' ha deixada.
Catarina se 'n va,—sobre 'l llit s' es tirada.
Al cap d' una hora y mitja—sa sogre hi es pujada.
—Catarina l' amor—¿quin mal teniu vos ara?
Del mal que jo ne tinch—prou n' estéu enterada.
—Per un bufet ó dos—al llit vos heu ficada?
—Be passa de bufet,—bufet y bufetada,
alséune lo llansol—y tambè la flassada,
miráu dintre del llit—veuréu la sanch com raja.
Alsa un pam de llansol—y un altra de flassada
y 'n veu un gros infant—que pèl llit bellugava.
—Catarina l' amor—¿quin metge voléu ara?
—Lo metge que jo vull—la creu y la mortalla.
—Catarina l' amor—¿quin testament feu ara?
—Testament que farè—no 'us agradará gayre.
Lo vestit de vellut—tornéulo á cal[1] meu pare,
lo del dias de festa—donéulo á ma germana,
y 'l dels dias feyners—donéulo á la criada.
Las joyas que jo tinch—á la Verge del Carme.

  1. Cal per casa 'l