Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/31

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fins que arriban al mar ahont va tot lo que exint net de Deu, torna á Deu pera recobrar la puresa que abans tenia. Dels tres géneros, aquests dos son los quins mes senzillesa tenen, y s' explica fácilment. En lo género heroich, lo cantor del poble pera despertar los sentiments violents, pera fer surtir de cau l' amor á la terra, pera ferse escoltar y aplaudir, tenia que exagerar algun tant. Sortintse de lo natural se tè que recorre, á la ficció, á las comparacions, als epítetos mes ó menys energichs, als adjetius, en una paraula á las exageracions; aqueixas exageracions son fillas del art, art que será de molt ó de poch gust segons la inspiraciò del poéta. En los altres dos géneros no hi havia necessitat d' exagerar res, y res s' exagerava. Si alguna exageraciò hi hagué despres, fou quan la influencia del cor de l' Asia 's va deixar sentir; mes aquella musa popular que res ha sentit de fora casa, no tè gota d' exageraciò, es senzilla fins al estrem de casi casi arribar á ser prosaica. Mes si la poesía podia prescindir de l' ajuda del art, necessitava un altra cosa que la fes ben voler del poble; eixa fou la música. Com de la música ja 'n tractarem mes avall, ara res pensém dirne. Un dels altres elements de que se ha refiat sempre per viure eixa poesia ha estat lo amor á la llenga del poble[1] en que canta y aixis es com ha prés peu en ella eix esperit ve-

  1. Sens eixa llenga la poesia popular no viuria, perqué com diu Marmier «es la llenga del cor y dels dolsos recorts, la llenga que ha sigut ensenyada al noy sense palmeta y sens pedanteria pèls llavis d' una mare, al matí al marge d' un camí, al vespre aprop de la llar; la llenga conmogudora y fael que conta las alegrías y las tristesas de la masía, las tendres llegendas, las piadosas costums dels avis, y que es precis conservar ab tot cuidado, si un vol tindre la mes pura la mes poética herencia del passat. Ara cada poble tè son estudi, sos homes que parlan ab propietat, sos mestres de gramática; mes, gracias á Deu, sas llisons no han encara ofegat en lo cor del poble l' amor que te á son vell dialecte y, aixis ho espero, mòlt de temps tè de passar ans de que s' arribi à lograr eix fi si es que 's logri. Al eixir de la classe ahont ha sentit discorre al mestre sobre las estranyesas de la sintaxis y las suptilesas del particip, lo noy, fugint alegrement d aquella dissecaciò de paraulas, se posa á cantar com un aucellet, en l' idioma que ha apres sens tant de treball sota la teulada de casa seva: y quan los dias de festa y de trevall lo pagés canta, no canta pas las coplas de Desaugiers y de Debraux, ni tampoch los admirables versos de Beranger; canta estrofas senzillas que ha sentit á son pare, y de las que cada hu dels que 'l voltan pot fer la tornada, perqué cada hu d' ells la ha apresa sens mica de feyna y en los mes dolsos moments de sa infantesa.»