vors venia l' ensenyarlos de pares á fills; aixís nasqué la tradiciò. Quan d' esta tradiciò se 'n ampará 'l geni y posantla en pergamí, ó en altre cosa que retinguès signes, ne feu una obra durable; llavors la tradiciò, deixant de ser lo que era, passá á ser lo vestit de una musa, erudita, vestit que aqueixa portava ab mes ó menys destresa, segons era lo talent del poeta que la vestia. En lo moment en que deixant de ser oral passa á ser escrita, mor la poesia popular. La ment creadora del poeta mateix que la posa per escrit ne fa un altra classe de poesía, poesía que ben bè podém anomenar artificial. L' artifici podrá ser mes ó menys dissimulat, pero no deixa de serhi. Y quan arriba aquest cas se troba la Musa popular ab una altra cosa que acaba de matarla y es la historia. Tan bell punt están escritas las gestas tradicionals, ve lo historiador y, pera fer sa obra, destrueix tot l' encant que tenen aquellas. Pera fer son edifici, que tal volta no durará mes enllá de un ters de setgle, destrueix una rica pedrera des d' ahont se podia veure al lluny del lluny paisatges de sorprendent aspecte, maravellosos quadros de la sempre fresca y encisadora naturalesa.
La poesía popular religiosa y la d' amor, per sa nataralesa han anat conservantse independentas: eixas dos no crean com l' altra, cosa que desperti la cobdicia dels quins las escoltan; la primera es filla de la religiò, mes no la fa; la segona parla d' un sentiment que no tothom compren ni al qui tothom dona la deguda estima. Com los rius que brollan d' eixas dos fonts á ningú interessan, prenen lo jas que ells mateixos volen
