Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/29

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Los cants d' amor vingueren indisputablement després dels religiosos.

Los patriótichs no 's pot pas deixar de creure que foren los últims: pera que eixos cants nasquessen se tè que suposar la existencia de pobles ja fets, rivalitats fillas de envejas de vehins, desitjos en los que 's veyan forts de fer esclaus als débils; se tenen que suposar lluytas, y quan eixas venían, era quan pera enardeixe als joves á fi de que contents corressen á la refrega, se deixava sentirse la poesía que duya per lema lo brau y sant nom de «patria.» Eixos cants brollavan plens de inspiraciò, y en aquells temps tenian lo secret de saber fer batre 'ls cors millor que 'l toch de una bocina[1].

Acabada la lluyta quan cada hu tornava á casa seva; llavors venia lo contar, als que al poble s' havian quedat, los fets mes notables de la batalla; llavors la musa popular enriquia eixas descripcions ab minuciositats poéticas que davan mes vida á la relaciò. Pintant als enemichs tres vegadas mes numerosos, fent als fills del pais braus y soferts, presentant als capitans ab la forsa del lleó y ab la picardía del tigre, lo poéta popular, tot sent patriotich, creava la poesía heróica. Los pobles tocats al cor ab eixas descripcions, envanit son amor propi, sentintse sobre dels altres pobles que no havian pogut resistir sa destresa y valentía, pensavan en ferlos viure eternament eixos cants pera ells casi sagrats, pus portavan en sí mateixos la historia de sa gloria, y lla-

  1. Recordis lo fet de Tirtéo.