Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/102

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


vertís y no volguès que fos causa de son dampnatge la vocaciò de San Joan.


 Y ab gran cantarella al cel,—cap al cel se l'han pujada.

 Eix tros evidentment no es altra cosa que una reminiscencia de la visiò de Santa Marta. Segons la contá S. Vicens Ferrer en un de sos sermons.

 Entre algunas de las versions que tenen molta semblansa ab la nostra, en la obra Chants populaires de la Provence publicats en Aix per M. Damas Arbaud, n' hi ha una que per lo bella y poética la posem á ratlla seguida.

Mario Madaleno—la pauro peccairitz,
s' en vai, de pouert' en pouerto—cercar Diou Jesus-Chist.
Pass' á-n-uno capelo—Jesus l' y ero dedins,
doou ped piqu' á la pouerto:—«Jesus, venetz durbir.»
San Jean di á San Peyre:—«Regardo qu'es aquit.»
—Es Mario Madaleno—la pauro peccairitz.
—Mario Madaleno—eici ¿que venes far?
—Seignour Diou, moun bouen paire,—me vene confessar.
—Ah! digo, Madaleno,—ah! digo tes peccats.
—N' ai tant fach et fa faire—les pourriou pas noumbrar;
la terro que me pouerto—me deurie plus pourtar,
la vill' ounte siou nado—se deurie proufoundar.
—Sept ans souto la baumo—te foudr' ana estar.
Au bout de sept anneios—Jesus-Christ l' y a passat.
—Mario Madaleno,—¿de que tu n' as viscut?
—De racinos sauvageos—et n' ai pas toujou' agut.
—Mario Madaleno,—¿de qu' aiguo n' as begut?
—N' es d' aiguo trebourado—et n' ai pas toujou' agut.
Seignour Diou, mouen bouen paire,—mes mans voudriou lavar;
Jesus piqu' á la roco,—d' aiguo n' en a raiat.