Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


vivent de la religiositat, de las hassanyas y dels amors dels nostres avis.

Catalunya, aqueixa provincia—un jorn poderosa naciò—tan mal compresa, pot envanéixes' de tenir una poesia popular tan bona com la millor de totas las nacions del Nort d' Europa, y si hi há encara algun il-lus que sostè acaloradament que nostres cants populars deuhen son orígen als romansos de Castella, y si no falta tampoch qui menyspreant la verge poesía de las nostras montanyas se compláu en motejarla de imitadora; vejis lo que diu, tractant d' aquest mateix assumpto, lo eminent literat En Manel Milá y Fontanals en una de sas mes eruditas obras:

«A primera vista y ab aparent rahò se diria que la nostre poesia popular deguè son origen als romansos castellans, ja que aquests, si be en llenguatge corromput, alternan indistintament ab los nostres provincials, ja que fins molts dels últims estan sembrats de mots de la parla nacional, y ja que en tots se usa l' assonant y en alguns l' octassílabo y giros poétichs molt semblants als de la poesía popular castellana; mes no es dificil aminvar la forsa d' aquests reparos, y sentar pèl de prompte que 's conservan en Catalunya antichs romansos de Castella, la influencia dels mateixos y, mes que tot, lo desig de donar á las relacions un ayre heroych y peregrí, motivaren la introducció d' algunas paraulas castellanas, la qual es las mes de las vegadas accidental y arbitraria y no constant en totas las versions de una mateixa composiciò, mentres que en algunas altras se percibeixen certs ressavis de llengua francesa. En tals