Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/12

materias abans déuhen admétres lo contacte y la barreja de dos poesías que la producciò de una per l' altra; y semblantment se podria notar en los mes antichs romansos castellans algun vestigi de llengua francesa ó provensal, sens que per aixó sian menys espanyols. La semblansa de maneras y giros poétichs no es tanta que no 's puga reduhir bona part de ella á las comuns analogías del género; l'assonant deguè naixe aquí com allí del antich sistema de versificaciò monorrima y l' octassílabo si no es tan essencial á la frase catalana com á la castellana, en manera alguna repugna á la primera, existint de la época provensal alguns versos ab l' ayre y l' energía de nostras redondillas nacionals. A mes de que tením, en Catalunya molts romansets de hemistiquis de sis y set sílabas (poch comuns los primers, y enterament estranys los segons á la poesía popular narrativa castellana), monorrims de nou sílabas y altras combinacions de hemistiquis, derivats sens dubte, de la versificaciò dels poémas heróychs y de las que se 'n separa poch la del Mal haja qui s' en irà-encara ni encara del rey Ceremoniòs. Y notis com en temps de Bergadá y d' aquest monarca s' anomena encara cansò tota poesía cantada y tradicional, reservantse lo nom romanso pera 'ls plechs venuts pèls cechs y en los cantons. Per últim en las nostras composicions populars se respira induptablement l' ayre provincial y sens que estigan massa carregadas de modismes y giros locals, mostran lo tall y las maneras de dir propias y distintivas de la parla á que perteneixen.