Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/159

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



—Lo dematí de Sant Joan—á cullir rosas m' envian
en un jardí que tenim—á la bora de marina
 Mes ay! de la oliva
 de la oliva n' he nascuda;
 mes ay! de la oliva.
que las fa de tres colors—rosa, vera y satalía.»
Lo cassador de la reyna—ja n' ha cassat nit y dia,
no 'n troba llebre, ni dayna—ni de morta, ni de viva,
sino 'n troba una arboreda—que granava y no floria,
y sota de la arboreda—un ginjoler n' hi havia,
y sota del ginjoler—una dama molt bonica.
Los vestits qu' ella portava—n' eran d' or y plata fina
y una camisa d' holanda—mes de cent ducats valia.
Ja la presenta á la reyna—á la reyna de Turquía.
—Veli aqui senyora y reyna—una molt bella cativa.»
La reyna quan la va veure:—«¿D' hont has tret dama tan llinda?»
Ja mana á los seus criats-que la tirin al foch viva,
que quan la veuria 'l rey—d' ella s' enamoraría.
—Ella seria la reyna—y jo fora la cativa.»
Quan va dir estas paraulas—una vella responia.
—Reyna li darè un concell—de los pochs que jo savia,
mes val que la fassa anar—á rentar á la marina,
mentres anirá y vindrá—sos colors blanchs ne perdría.»
Bonica quan hi anava—mes bonica quan venia.
Lo rey se la va quedar—per ferli cuydar sas fillas.
Un dia estava volcant—la mes petita qu' havia.
—Ay filla, la meva filla,—á ma terra te voldría,
te faria batejar—per un frare que hi havia,
y 't posaria per nom—Dona Isabel de Castilla