Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/160

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que tenia una germana—que per nom aquest tenia.»
La reyna estava en lo llit—y estas paraulas sentia.
—¿Sentiu vos lo senyor rey—lo qu' ara diu la cativa?
—Si aixó no voléu que diga—jo la farè cremar viva.
—Aixó si que no 'u faréu—puig á mi me matariau
que si aixó fos veritat—germanas las dos seriam
y juntas al palau eram—en las terras de Castilla.

NOTA.

 D' aquest cant havem pogut arreplegar dos versions mes, populars aquí en Catalunya. La una en llenga catalana y l' altra en castellá. Las dos se cantan ab la mateixa tonada que la que acabem de posar en primer lloch. Lo desenllás de la primera d' aquestas duas versions es igual al de un cant popular asturiá.

Versió catalana.

Lo dia de Sant Joan—fan festa per tot lo dia
ne fan festa 'ls cristians—y 'ls moros de Moreria,
pastan lo pa 'l dia abans—per tenil' cuyt aquell dia.
Los moros del rey ne cassan—ne cassan de nit y día,
ne cassan dins d' una arbreda—que n' está tota florida.
A dessota de l' arbreda—ni ha una font d' aiga viva,
y á dessota de la font—hi ha sentada una nina.
De tan bonica com es—la arboreda relluhia.
Lo vestit qu' ella portava—prou deu ciutats ne valia.
Un moro del rey la véu—y la agafa desseguida,
y de ella ne fa un present—á la reyna de Turquía.
Quan la reina la véu diu:-¿D' hont heu tret dama tan linda?»
Ja te la pots entornar—des d' ara, tot desseguida,
que si 'l rey moro la véu—d' ella s' enamoraria,
tú serias estimada—y jo seria aborrida.»