Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/221

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



La comptesa se passeja—per una molt rica cambra,
los dolors del part li venen,—no la deixan sossegada.
—Qui poguès aná' á parir—al palau de los meus pares,
estaria ben servida—de cavallers y de damas,
ara servida no estich—si pretench beure un vas d' aiga.»
La sogra, la malahida,—tot aixó se ho escoltava.
—Véstenhi, vésten Elena—al palau de los teus pares:
quan Don Joan tornará—li contarè tas paraulas.»
Quan Don Joan va arribar—per sa esposa demanava.
—Ta esposa n' es á parir—á n' al palau de sa mare,
abans d' anarsen d' aquí—m' ha tractat de dona infame,
de perduda m' ha tractat—y á tú de fill de un mal pare.
—Si aixó, ma mare, es veritat—me n' hi vaig ara á matarla.
—Tant veritat es aixó—com la llet que t' he donada.»
Lo compte mana als criats—que al cavall treguin d' estable:
de tant que 'l cavall corria—ne treya sanch per los nassos.
Aixis qu' arriba al palau—ja n' encontra una criada,
li dona la enhorabona—pèl fill que Deu li enviava.
—Jo no vull sabern' del fill—sols vull sabé' hont es sa mare.
—La comptesa n' es al llit—molt débil y fatigada.
—Tant si está débil com no—vull que ma esposa devalli.»
Sas germanas la vestian,—sa mare la consolava.
Aixis que la veu venir—la vol travessá' ab la espasa.
—Detente, detente compte—que de vida n' estich falta.
—No 'm detindrè pas per tú,—ni per tú ni per ta mare.
Passarém per una font—molt fresca y molt regalada
parás de mamar al fill—mentre esmolarè la espasa.»