Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/222

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Ja passan per una font—molt fresca y molt regalada,
mentres dona mamá' al fill—ell esmolava la espasa.
—Detingas, pare, detingas,—no mati á la meva mare,
tres donas hauria mort—per la llenga de ma avia,
la una 's deya Isabel,—l' altra Dona Mariagna,
l' altra fora Dona Elena—qu' es la trista de ma mare.
—Ay válgam lo Deu del cel—y la Verge sobirana
qu' un infant de tan poch temps—haja dit estas paraulas!
¿No' m dirias lo fill meu—quin cástich mereix ta avia?
—¿Quin cástich ella mereix?—Bon Deu ja l' ha castigada.»
Se 'n tornan á son palau,—la troban amortallada.

NOTAS.

 Esta cansò es de las que 's cantan ab una gran barreja de paraulas castellanas, arreplegantne moltas versions la hem tornada á la primera llenga en que fou composta, ço es, la catalana. Es una de las cansons romanescas que com de la del Compte Arnau y la del Compte Garí se 'n pot dir de cap d' ala.