las campanas de la Seu,—las del Rosé' y del Carme.
—No 'm diguéu Deu te perdò-ni 'm feu tocar campanas.
No 'm digueu Deu te perdò—que no sò morta encara.
Ja 'n passan tres galans,—tres galans ne passavan.
—Guitarras tots tres portém—guarnidas d' or y plata.
Reparis que 'l vers final soposa que la morta resucita. Es molt comú aquesta especie de maravellòs en las baladas populars. De llegendas del Nort se 'n troban una pila ab un desenllás semblant al de aquesta cansò, y tambè entre las cansons catalanas tenim la de La dida del infant, la de sant Jaume de Galicia, la del compte Garí y alguna altra en que la musa ha tocat aquest ressort pera finir una cansò. Al primer cop d' ull apar que la composiciò que motiva aquesta nota, pert ab aquest vers; mes fixantshi una mica se véu la boniquesa que aixó dòna al cant y la esplicaciò indirecta del argument de tan preciosa balada.
