Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fereix tambè lo cor.
Qui podrá referir
lo que allí va sentir
sa Mare y Verge pura
quan lo vegé patir.

 Com á lladre 'l tractaren
los Jueus insolents,
que entre lladres posaren
al Deu Omnipotent.
Los Cels se posan dol,
puig se eclipsá lo Sol:
en senyal de tristesa
donarnos llum no vol,

 Aquell que en la má dreta
per Deu vos confessá,
lográ misericordia,
y 'l vareu perdoná.
Pero lo altre infelís
perdé lo Paradís,
que impacient estava:
assó 'ns valga de avis.

 Ab tants treballs clamava
Jesus dient: Tinch set,
mes no pogué sa Mare,
donarli ayga ni llet.
Quins sentiments tan vius!
Los seus ulls compassius,
sens dupte que serian
dos caudalosos rius.

 Donémli una beguda
de sanch de nostre cor:
mes, ay! que es corrompuda
la sanch del pecador!