Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/51

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 
Estava agenollada—donzella Beatris,
nentres oraciò feya—ne vè un jove gentil.

Cull un pom de violas—pera ferla dormir,
quan la tè adormideta—en gropa la pují.
Caminaren set lleguas—que may se despertí,
al cap de las set lleguas—la dama 's deixondí.
—Prenéumen per esposa—lo bon compte Garí.
—No 'us vull pas per esposa—d' esposa ja me 'n tinch
mes blanca, mes hermosa,—mes bella, mes gentil.
Vos filaréu la estopa,—ella filará 'l llí....
Treu lo cap en finestra—la dama y fa un sonris.
-¿De que riéu la dama,—donzella Beatris?
-De que veig vení' 'l pare,—cavallers mes de mil,
portan una bandera—que hi canta un estorlich
que diu ab son llenguatge:—«Garí n' has de morir.»
-Cobreixme ab las cortinas—dirás que no m' has vist.
Ja trucan á la porta—responen: «¿Qui hi ha assí?»
-¿Hauriau vist al compte—al compte Don Garí?
Los diu que no ab la llenga,—sos ulls diuhen que sí.
Aixecan las cortinas—y matan Don Garí.
Quan fou lo cap á terra—aquestos mots va dir:
—Be n' estarás contenta—donzella Beatris,
que ne tindrás la testa—del compte Don Garí.
—Jo no la vull la testa,—de testa ja me 'n tinch
mes blanca, mes hermosa,—mes bella, mes gentil.

NOTA.

 D' esta cansò no n' havem pogut arreplegar mes