Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/52

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que una versiò. Es , sens dubte , lo millor cant popular que tenim , s' entent dels romantichs. Lo mérit de sa melodia corra parellas ab lo de sa lletra. La primera volta que se 'ns va dir, de veras , varem creure que se 'ns estava enganyant, tantas eran les bellesas de primer ordre que en tan pocas ratllas hi trobavam. Es de notar la gradaciò que 's repeteix al acabament del romans ; la idea surpersticiosa de que un ram de violas fa dormir ; lo del estorlich de la bandera y las paraulas posadas en boca de un cap que parla separat de son tronch. En eixa cansò veyém demostrat lo que en lo prólech del primer volum deyam de la musa del poble. «Tan aviat fá parlar una planta, com un aucell , com una montanya; ab tal de lograr lo seu fi, que n' es lo de plaure , poch se fixa en los medis. Lo mateix es clássica que romántica; mes , aixó sí , sempre es hermosa.»
 Quan se canta se repeteix lo darrer hemistich del últim vers.