Vés al contingut

Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/105

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Si n' eran dos dallayres—que 'n dallavan un prat,
una polleta rossa
petita y bonica
los porta l' esmorsar.
Petita ¿com va?
Lo un dallayre dalla,—l' altre no pot dallar.
—¿Que teniu lo dallayre—que no podéu dallar?
—Mon mal es d' amoretas,—es mal de festejar.
Una polleta rossa—que 'm fa morí' y penar.
Jo vull dirho á son pare—si me la vol donar,
y si no me la dona—jo la 'n faré robar
pèls Miquelets d'Olesa—qu' altras n' han robat ja.—
Ja trucan á la porta—«Ola, ola, ¿qué hi ha?
—Los Miquelets d' Olesa—que 't venen á buscar.
Arregla la robeta—y afanyat á baixar.
—Ja baixo desseguida—que ho tinch tot arreglat,
quatre vestits de seda,—quatre de tafetá,
y vintinou camisas—de lo millor que hi ha.—
Al baixant de la escala—encontra son germá.
—¿Hont vas falsa traydora—que me l'has de pagar?
—Calla, germá meu, calla,-que prou tens que callar.—
Obran tantost la porta—y pres ja l' han posat.
A vintinou d' Octubre—varen penjá 'l germá.

NOTA.

Aqueixa cansó, que no deixa de tenir alguna semblansa ab la de Pau Gibert que posém mes avall, es moderna y de las derrerías del segle passat. Las paraulas que la noya robada diu á son germá dònan á entendre qu' ell ha sigut la causa de tot lo qu' está