passant á la donzella, y encara que no mes son dos versos los que 'l poeta destina al citat objecte, ab ells dos n' hi ha prou per endevinar, que probada sa culpa y prés, fou penjat pèl aymador en venjansa dels estorbs que á son casament havia posat. Es tot un drama contat ab pocas paraulas. Per la vaguetat y rapidesa en la forma, te mòlts punts de semblansa ab La Venjansa que publicárem en lo volum primer plana 223. D'aquest mateix cant n'hem rebuda un' altre versió, recullida pèl senyor Sitjar de La Bisbal y es la següent:
En lo plá de Girona—una minyona hi ha
jo vull dirne al séu pare—si me la 'n vol doná';
y si no me la dòna—jo l' han faré robá'.
pèls miquelets d' Aytona—la 'n faré aná' á cercá'.
—Rosa, plegáu la roba,—qu' es hora de marxá'.
—La roba n' es plegada—plegada n' es temps ha.
Los guants y las manillas—tot amanit está.
Donchs, apressem, Roseta,—que 'ns deuhen esperá'.—
Al replá de l' escala—n' encontra 'l sèu germá.
—Ahónt t' en vas, Roseta!—Rosa! hónt t' en vols aná'?
—Calla, mon jermá, calla!—Bè t' en valdrá 'l callá';
N' han fetas forcas novas—no 'u hajas d' estrená!...—
Fora 'l plá de Girona—ja se 'n posa á plorá'.
-Per Dèu!.. per Déu, Roseta!..-¿qué'us n'acaba'l plorá'?..-
—¿Ploréu al vostre pare,—O bè al vostre germá?
—¡Ày! jo no ploro al pare,—tampoch al mèu germá:
ploro la trista mare,—¡quin desconsol tindrá!
Sols tenia una filla—y aqueixa la 'n deixá!
L' hora n' es arribada,
¿qui t' en consolará!..
Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/106
Aquesta pàgina ha estat revisada.
