Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/123

Las taulas son paradas—de palmas y de rams,
de fullas d' olivera—y un ciri molt galant,
 ¡Jesus Maria!
A dalt del Paradís—si hi havia un banch tan gran;
á l' un cap hi séu S. Pere—á l' altre hi séu S. Joan
y en mig dels dotze Apostols—hi séu nostre Deu gran.
Sa Mare preciosa—ja n' hi plora al davant
—De que ploréu vos Mare?—¿de que ploréu vos tant?
—Ay fill del meu cor, fill—be tinch de plorar tant;
son tres de companyia;—la mort vos van buscant,
l' un es lo malvat Judas,—lo altre en Barrabás,
l' altre n' es l' heretaire—que sempre está heretant
y 'n va da de Deu pare—trenta diners d' arjant.»
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Divendres al mig dia—en creu l' estan clavant,
la túnica 's jugavan—al peu del arbre sant.
Jesus demana beure,—beure li van donant,
li donan sutxa y vinagre—y un fel molt amargant.
D' una cruel llansada—lo cor li van passant.
Mentres Jesus moria,—Terra va tremolant.
Sa Mare llastimosa—ne plora al seu davant.
—De que ploréu vos, Mare,—de que ploréu vos tant?
—No tinch de plorar, fill,—si 'l mòn se va acabant
y 'l vici entre la gent—se va multiplicant;
las portas del infern—clohentse y badant van,
y las del Paradís—tancadetas estan.
—Jo 'ls enviaré un cástich—que se 'n recordarán;
aucellets qu' ara volan—morts á terra caurán,
las criaturas xicas—se morirán de fam,
los carrers y las plassas—sos ossos cobrirán,
los molins qu' are molen—tampoch llavors moldrán,
las pedras preciosas—pel mig se partirán,
los turons y montanyas—també s' arrasarán.