Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/133

Una canso vull cantar—d' una Maria galana
Adéu Pau Gibert, adéu,
contrabandista d' Espanya.

Lo seu pare se 'n va al llit—al cap d' un poquet sa mare.
Maria se'n queda al foch—ab un pom d' or que brodava.
Ja n' hi van tres fadrinets,—tots tres eran per robarla.
—Maria, si vols venir—ara es hora retirada.
—No per cert lo Pau Gibert—que ab tu no hi fora fiada.
—Tan fiada n' ets ab mí—com si fosses ma germana.
—Me'n vull aná' á despedir—del meu pare y de ma mare.
«Pare y Mare adeu siau—y tots los demés de casa.»
Jo de cor los ho vaig dir—que de boca no gosava.—
Quan son abaix del carrer—vestit d' home li posavan,
la vesteixen de fadrí—calseta y jupa de grana,
espardenya blanca al peu,—veta fins á mitja cama,
lo barret engalonat—com un mosso de la esquadra.
—Anirem al hostal nou—que allí n' es nostra posada.
—No per cert que l' hostalera—n'es germana de la mare.—
Ja l' agafan per un bras—y á cavall ja la pujavan.
Quan al hostal nou van ser—mestresa se la mirava
—Maria, que n' has fet tu?—¿que n' has fet tu desditxada?
—Mestresa, no 'm coneixéu,—vos me prenéu per un altra.
—No 't prench per un' altra, no,—só germana de ta mare.
—Minyons, anémsen' d'aquí,-qu'aquí no es la meva estada.-
Ja n' agafan cap avall—dret al hostal del vinagre.
Quan ne son á mig camí—un jayet ja n' encontravan.
—¿Si n' hauriau vist passar—una minyona robada?
Que sa mare ha mort d' enuig—y jo no trigaré gayre?
Quan Maria sent aixó—cáu en terra y se desmaya.
—Maria Déu te perdò—Déu t' haja ben perdonada,
que n' has mudat de servey—en eixa vida y en l' altra.—