Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/165

Si n' hi ha una dama—dama de Galicia,
son marit es fora—á la romería.
 —Jo no dormo, no,
 no estich adormida.
Diu que s' hi estará—un any y un dia.
Ja 'n pareix la dama—ab molta alegría.
Mentre está parint—son marit arriba:
tot pujant la escala—cau esmortuido.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
—Mare mia, mare,—sento gran ruido.
—Ne son las criadas—que saltan y riuhen.
—Se 'n ha mort un gran,—un gran de la vila,
n'hi fan un enterro—ab una musica.
—Mare mia, mare—¿quin dia iré á missa?
—Filla, las pagesas—estant quinze dias
y las menestralas—los quaranta dias,
tú com á primpcesa—un any y un dia.
—Mare mia, mare—quin vestit duria,
lo vestit de seda—ó 'l de plata fina?
Si 't posas lo negre—mes be t' estaria.
Al sortir de casa—sent la gent que diuhen:
«Ara vé la dama—ara vé la viuda.»
—Mare mia, mare—¿sent la gent que diuhen?
—Ne son criaturas—no saben que dirse,
lo que óuhen als grants—los xichs també 'u díuhen.
—Las campanas van,—¿per qui tocarian?
—Tocan per un gran—un gran de la vila.
—Ne cava 'l fosser—¿per qui cavaria?
—Filla meva, filla,—tambè haurè de dirtho:
ton marit s'es mort—has quedada viuda.
Ton marit s' es mort—á la romería.
—Mare mia, mare,—héuse aquí ma filla,
que me'n vaig al Cel—ab qui tant volia.