Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/166

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


VARIANTS.
Vers 24.

 Mare mia, mare—vos encoman lo fill
 que me 'n vaig al Cel—á veure 'l meu marit.

 Lo diferent assonant d' aquest acabament, nos fa mostra de una versió que no hem pogut arreplegar.

_____________

 De totas las cansons populars, sens cap mica de dupte, la que ha sigut mes estudiada, la que ha dat mes travall als col-leccionadors, la que ha ofert mes investigacions curiósas, es estada la que 'ls francesos conexen ab lo nom de la cansò de Jean Renaud, si be 'ls italians la nomenan Comte Angiolino y 'ls bretons y danesos Sire Nan y Sire Olaf. Homes de gran coneixensa en aquest ram, com Volf y Villemarqué, n' han dit cosas molt novas; Gerard de Nerval ne parla molt be en las planas de sa Bohème Galante y A. Branchet y G. Paris l'hi han dedicat llarchs articles en la Revue critique d' histoire et de literature. En un d' aquests articles hi hem llegit una llista de totas las versions que's coneixen de la cansò anomenada: allí se diu, que n'hi ha de torenesas, bretonas, auvergnesas, del Rouen, de la Vendée, de Limoges y molts altres punts de Fransa á mes de las italianas y danesas. Emperó tants y tants com n'han tractat, ningú s'ha recordat de la versió ò versions catalanas. Aquesta cansò que móu á gelosia á bretons y francesos y promóu questions sobre quin es dels dos, lo poble que l' ha inventada, tambè n' es coneguda aquí. Y, per cert, nostra versió va acompanyada de una melodía que no la tenen pas tan bonica 'ls de fora casa.