Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/180

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Escolta, hermós Olaf, balla ab mí, tinch dos esparons d' or y te 'ls donaré; tinch roba de la mes fina y un trajo dels mes richs, mos dits l' han cusit y la lluna li ha donat la blancor que té, y aixó será teu.
 —¿Ballar? Ni puch, ni vull: demá á punta de dia me mullero.
 —Escolta, hermós Olar, balla ab mí, en mon palau hi tinch per tu una pila d' or.
 —Or que vinga de tu, prou lo rebré; mes pèl que toca á ballar.....
 —Es dir que no vols ballar ab mí? Donchs que la mort colqui tot seguit sobre tas espatllas.—
 Y aixeca la má y li fereix lo cor.—Déu meu, quina punyida sento! quina dolor es la meva.—
 Y aprés posantlo altre cop sobre son cavall:—Ves, li diu, y demá podrás ballar ab ta namorada.—
 Y quan va arribar al portal de son castell, sa mare l'esperava y li digué tantost lo va veure:
 —Fill meu, que tens? Fill meu, m' espantas! Perque tos ulls son entelats? perque ta cara n' es tan groga?
 —Sossègat, mare meva, no t' espantis: una elfa del bosch m' ha ferit lo cor.
 —Fícat' al llit, estimat Olaf, y fes un bon sò; mes ¡pobre de mí! ¿qué li dirém á ta promesa?
 —Diguéuli que sò per valls y montanyas; que probo mos gossos y mos cavalls.—
 S' ajau y s' adorm. A punta de dia arriba la promesa: tot lo camí ha anat cantant.[1]
 —Perque ploréu, mare? ¿Qué teniu? Diguéu. ¿Perqué no es aquí ab vos, mon estimat?
 —Filla meua, es per valls y montanyas; proba sos gossos y sos cavalls.—
 La verge alsá 'l panyo d' or y dessota hi havia Sire Olaf tot groch y... mort!

  1. En la versió sueca, mare de totes las altras versions, quan arriba aquí segueix d' esta altra manera.

     Y la promesa deya:—Mare, ¿perque tocan las campanas?
     —Es costum en nostra terra que lo promés fassi tocar les campanas quan arriba sa promesa, etc, etc.» fins á termenar exactament com la major part de las versions.