Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/205

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Montanyas regaladas—son las del Canigó,
ahont tot l' istiu floreixen—primavera y tardor,

Dáume l' amor minyona,
consuelo del meu cor.

hi floreixen las rosas—clavells y altras flors.
N' hi ha una donzelleta—que 'm te lligat lo cor;
lligat me 'l te ab cadenas,—ab cadenetas d' or.
Me 'n vaig á beure l' aiga,—m' agrada la frescor.
Mentres l' aiga 'm bevia—sento llantos y plors.
Aqueixa es l' amoreta—que plora de tristor.
—Si me n' han robadetas—faldillas y jipó.
—Ara ja 'n ve la fira,—fira del Canigó,
te 'n comprarém faldillas,—faldillas y jipó.
—De quin color t' agrada—que t' estigui millor?
—De vermellet m'agrada—que n' es un bon color.—
Lo sastre que li feya—era 'l seu aymador
á cada punt d' agulla—hi posa un ram de flors,
cada cop d' estisora—hi fa un sospir ó dos.

VARIANTS.
Vers 2.

L' istiu y primavera—en tot temps hi ha flors.

Vers 4.

N' hi ha una donzelleta—que m' ha robat lo cor,
es primeta de talla—y ben feta de corps.

NOTAS.

 Aquesta cansó, lo mateix que la del pardal que publicarem en lo volum segoa, son mòlt populars