Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



—Ja sabeu vos lo meu pare-que á ne'ls dotze anys se maridan
Jo 'n tinch dotze anys y un hora—y encare ne só fadrina,
 Ay amor, qui es lo que ho fa!
 Ay amor, qui gosaria !
—Tots mos regnes he trascat—y marit no 't trobaria
si no fos lo compte Florís—y encara te muller viva.
—Lo compte Florís vull jo,—compte de Florís voldria.
Fassáume fer un dinar—fassáulo fer desseguida
y mentres seréu á taula—li parlaréu de part mia.»
Lo rey molt prompte obehí—la paraula que sentia.
Lo rey ha fet fé un convit,—tots los comptes hi havia,
y també lo compte Florís—que molt estimat tenia.
Mentres estava dinant—estás paraulas diria:
—Compte Florís, compte Florís-tu t'has de casá'ab ma filla.
—¿Com pot sé aixó Senyor Rey-si ne tinch la muller viva?
—Compte mata á ta muller—que 't daré la meva filla.
—¿Com pot esse' aixó Senyor—matá á qui no'u mereixia?
—Mata compte á ta muller—si no tots dos moriríau.»
Lo compte se 'n torna á casa—ab cara molt entristida.
Sa muller lo va esperar—en un passeig que hi havia.
—De qu'estéu trist lo meu compte—de qu'estéu trist, amor mia?
—Comptesa ja 'us ho diré—aixís que n' arribi 'l dia?
Quan ne foren al sopar—no pot sopar d' agonía.
La cadira allí hont ell sèu—á los seus sospirs cruixia
y lo plat que te al davant—tot de llágrimas s' omplia.
—Que teniu lo meu amor—que no sopéu d' agonía?
—Comptesa ja 'us ho diré—aixís que n' arribi 'l dia.
Anémnosen á dormir—que allí al menos dormiria.»
De sa cambra treu als fills—cosa que fer no solia,
sols hi deixa 'l mes petit—per si mamar gens volia.
—Bon compte perque allunyéu—als fills que Dèu nos envia?
—Comptesa ja 'us ho diré—aixís que n' arribi 'l dia.»