Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/71

Petiteta l' han casada—la filla del mallorquí,
de tan petita que n' era—no se 'n sab calsá y vestir.
 Qui la 'n tè l' amor la 'n deixa:
 qui no la 'n tè 'l vol tenir!
Lo seu marit l' ha deixada—perque se 'n puga engrandir.
Se n' es anat á la guerra—set anys trigará a venir.
Al cap dels set anys aquestos—son marit torna á se' aquí.
Ja pega un truch á la porta:—«Escrivana baixa á obrir,»
Contesta la seua mare—que lo truch ne va sentir:
—Com baixará la Escrivana—si no es en tot per açí:
lo rey moro se la 'n duta—disset lleguas lluny d' aquí.
—Mare, baixéume la capa—la capa de bombosí,
que trobaré la Escrivana—mes que sápiga morir.
Aniré de porta en porta—com un pobre pelegri;
aniré de porta en porta—tot captant del pa y del vi.
Mare baixéume la capa—la capa de bombosí;
no 'm duhéu la mes bonica—ni tampoch la de satí,
sino aquella mes pobreta—la que solia vestir.—
Ja se 'n va de porta en porta—tot captant del pa y del vi.
A la segona porteta—la Escrivana ja trobí:
la veu á la finestreta—que s' afanyava á cusir.
L' agulla n' era de plata—lo didal n' era d' or fi.
—Feu caritat , Escrivana ,—á un pobre pelegrí.
—Tornéu demá á las nou horas,—á las nou del dematí,
que yo seré la mestressa—de tot lo que hi haurá aquí.—
LO rey moro s' ho escolta—passejantse pèl jardí.
—Caritat fesli , Escrivana ,—á ne 'l pobre pelegrí:
párali la taula blanca—del bon pa y del bon vi.—
Mentres parava la taula—l' Escrivana 'n fa un sospir.
—De que sospira, senyora,—perque llansa aquest sospir?
—Prou ne tinch que sospirar,—he perdut á mon marit.
—No sospireu , Escrivana ,—no sospireu mes per mí,