Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/129

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Malas novas me n' han dutas—malas novas pera mi
han promés á la Maria—la flor de tot per aquí.

 Adeu, Maria galana,
 princesa de mos sentits.
 Tu robas la pau als homes,
 y á mi 'm fas pená' y morir.

Agafo capa y sombrero—y á ca' [1] la Maria aní
ja truco á la seua porta—Maria baixam á obrir.
Al baixarne de la escala—ella arrenca un gran sospir.
—De que sospiras Maria?—no sospiris pera mí.
—La gent ja son á la sala—sols esperan lo meu sí.
—Dónalsel' lo Maria—Maria dónals lo sí.
No descontentis ton pare—sols per contentarme á mí
que jo ja me 'n farè frare—del convent del caputxí,
n' estarè un any y un dia,—Maria, no 'n podré eixir.
Quan tú ne serás casada—ja m' ho enviarás á dir;
tú m' escriurás una carta—del que 't passa ab lo marit,
jo te n' escriuré un' altra—del que 'n passa al monestir.»
Un dia ohint la missa—carta d' ella veu venir
escusas de besá' á terra—ell la carta va cullir:
la missa may s' acabava—pera poguerla llegir
la missa ja está acabada—y se la posa á llegir,
en sent al mig de la carta—ja n' arrenca un gran sospir:
—Ay Marieta, ay Maria—si te 'n poguès tení' aquí

  1. Ca' la per casa la.