Una cansó vull cantar—no hi ha molt que s' es dictada
d' un fadrí y una minyona—que pretenian casarse.
Lo galant enamorat—ja n' ha fet la demanada.
La resposta que li fan,—no la volen casá' encara,
que la volen fer se monja—del convent de Santa Clara.
Lo galant al sentí' aixó—determina de robarla...
Quan ja 'ls dos son pel cami—á n' ella li 'n ve una basca.
Lo galant tot aturdit—depressa l' ha descordada,
y li posa una má al front—pensantse que ja finava.
Quan ella s' ha retornat—me 'l ha trobat que plorava.
—No ploréu, lo meu amor,—que no so pas morta encara:
tinch un oncle capellá—que 'ns fará de bon amparo.
Ja se n' hi varen anar—aquella nit á soparhi.
—Deu lo guart lo senyor oncle-Deu lo guart y ¿com ho passa?
—Neboda ja n' haurás fet—ja haurás fet alguna errada.»
Ella 's posa la ma al pit—y n' hi allarga una carta:
la carta n' está dihent—tot lo qu' entre 'ls dos ne passa.
· · · · · · · · · · · ·
—Tornéusen los bons casats—á casa dels vostres pares
y demanáulos perdò—que no poden pas negárhosel.
Los dos joves ja casats—se 'n van á un convent de frares,
ne diuhen al guardiá—si 'ls deixaria dos hábits.
Lo guardiá 'ls hi respon—que si y de molt bona gana.
Vestits de frare se 'n van—à casa la seva mare.
Soleta la van trobar—tota sola que plorava.
—Deu la guart bona senyora—¿perqué está desconsolada?
—Be m' apar que tinch rahó—oh! y que 'n tinch rahó sobrada!
Tenia sino una filla—y aquesta me l' han robada.
Si robadeta me l' han—bona culpa 'n te 'l seu pare,
Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/209
Aquesta pàgina ha estat revisada.
