Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/219

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



Lo mestre se n' es anat—á viure á la seva terra
me n' ha dit que tornará—per san Miquel de Septembre,
San Miquel ja n' es passat:—«Ay mare no he vist al mestre.»
La minyona puja á dalt—treu lo cap á la finestra,
la minyona fa un gran crit—«Ay mare ja he vist al mestre.»
Baixa l' escala corrent—tot cantant ja surt á rebrel,
ja te li dòna las mans—«¿Com ho passa senyor mestre?»
«Jo molt bè te ho diria—sino que no 'm voldrás créure,
hi estat set mesos malalt—al hostal de las ginguetas.»
La minyona puja á dalt—á matá una gallineta.
«La gallina pera mí—lo caldo pèl senyor mestre.»

 La, la, la, la,
 lantura, rura, rura,
 la, la, la, la,
 lantura, rura, ra!


NOTA

En lo romancerillo d' En Manel Milá hi ha una cansò sobre 'l mateix tema: sent de notar que en l' argument d' aquesta l' acció es anterior á la acció del nostre Mestre; de modo que las dos venen á compondre una cansò. Heuse aquí la versiò de que parlem:

Lo meu pare y ma mare—no 'm tenen sino á mí;