Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/220

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


me 'n fan anar á estudi—á apendre de llegir.
 Que t' allunyas moreta,
 que t'allunyas de mi.
Lo mestre que m' ensenya—s' ha enamorat de mi.
Jo li faig de resposta—que no 'l sabré servir.
—Ja 'n farás com las altras—quan me veurás venir.
Me 'n pararás la taula—m' hi posarás pa y vi,
las estoballas blancas—com lo paper mes fi.
A cada cap de taula—un brot de llessamí;
y al bell mig de la taula—m' hi plantarás un pi,
la soca n' es de plata—y la cima d' or fi,
á la braca mes alta—hi canta 'l francolí,
y á la branca mes baixa—lo puput ni fa niu.
Lo francolí ja canta—y en son llenguatge diu:
—¿Qué pagariau, senyora,—que 'l mestre fos aquí?
—Ne pagaria Tolosa—la meytat de París!
—Tolosa no n' es vostra—ni París es per mí.—

Aquesta versiò termena en lo romancerillo ab una fi d' un altre cant. Veusel aquí:


A la horta del meu pare
n' hi ha un taronjí,
la soca n' es de plata
las brancas son d' or fi:
y á la cima mes alta
ne canta un Francolí
que en son llenguatge deya:
—Ahont tens lo teu marit.
—Mon marit n' es en Fransa
que 'n serveix un fadrí.
—¿Qué 'm donarás, beata,
que te 'l farè venir?
—Te 'n donarè Tolosa,
la mitat de Paris
y ma fonteta vera