Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/63

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Adiciò—Vers 33.

Y la dona que tindrás
estímala com á mi
que com pensarás ab ella
tambè pensarás ab mí.

VERSIÓ ESLAVA.

Quan jo atravessava lo bosch ombriu, duas donzellas dallavan la civada.
—Digáume, hermosas donzellas; digáume, colometas meuas, ¿dalla ab valtres també la meva aymia? Está bona com jo?
—Ay! Ja no hi es! Ahí la van enterrar!
—Ensenyéume 'l camí per hont s' han endut á ma enamorada.
—Es un camí molt hermòs y conegut, hont hi creix molt romaní. Un hermòs camí que puja cap al cementiri nou. Alli hon l' han duta 'ls joves, hi han eixit pedras: allá hont l' han duta las donzellas, hi han nat rosas.
—Ensenyéume 'l lloch hont ella jau.
—Detrás de l' esglesia, aprop de la porta.
—Dos cops he seguit lo cementiri y no trobo la fosa de m' aymia. Un altre cop lo segueixo encara y trobo la fossa del meu amor.
—¿Qui camina per dessobre de ma fossa y trenca lo son dels morts? ¿Qui arrenca l' herba verda? ¿Qui espolsa la fresca rosada?
—Alsat, estimada meva! Surt de ta fossa! Miram, es ton aymat. S' han passat tres anys sense que 't pogués veure, y 't so vingut á cercar.