Eren les verdes tijes profonda columnada;
filtrava, ran de terra, l'esguart per allà endins;
dansaven les coroles de fulla acarminada,
com bayaderes entre pilars esmeragdins.
Llavores un místeri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrà una joveneta amb els cabells alloure,
que un raig de sol feria com nimbe resplandent.
Amagatay cercava per treure's una pua
del cos; a totes bandes girá l'ull inquiet;
s'alsá la falda roja, mostrá la cama nua
que més amunt tenía una blancor de llet.
Mon cor, devant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentí;
¡l'esglay que sentiria la bergantella tendre
que's creya tota sola, si s'adonés de mi!
Y el nin va tornar home... ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
al abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
de darme'l fruit de l'arbre simbòlich a flairar?
May més l'he retrobada; y veig com aquell dia,
fa coranta anys, la nina que no'm coneix tampoch,
