Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/142

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sonemlos, y caurán. Sota l'immensa
cúpola de blavor ahon se miren
els cims més alts de l'heretat, soleada
pe'l tremolench atzur mediterrani,
soni'l crit de la sanch, bategui'l ritme
de la maternitat, y en ell se bressin,
com eixa mar unísona, vibranta
d'un sol batech desde Pollensa a Roses,
els milions de cors de nostra rassa.

 Som nét y fill de catalanes. Elles
ab mots d'anyorament me condormiren,
ab mots d'anyorament que dins el calze
de l'ignocencia gotejant, com perles
de rou, duyen reflexes lluminosos
dels nadius horitzons. Pastors y fades
y dones d'aigua y cavallers y prínceps,
ab la materna melodia als llabis,
baixaven del Montseny y les congestes
del Pirineu, per habitar ma casa.
Y'l regne d'il·lusió, terra promesa
on tots volem anar, per mi tenia
ton nom, oh Catalunya, y ta corona,
oh Montserrat, y ton accent, oh Musa
oblidada llavors, ara vestida
de porpra triomfal. Tu'm bressolares
timidament ab les mateixes notes