Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/143

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


qu'avuy, com ressonanta escampadissa,
ab crits de joya a l'avenir se llansen,
y eren, en l'auba de ma vida, un feble
piular come d'aucells que mitx badessin
els ulls, eixint d'un somni de centuries.

 Llavors ma joventut volá despresa
de la roca insular pera confondre's
dintre del bull de la ciutat sonora.
Trobava clos el món de mos ensomnis,
y al gest aspriu de la comtal matrona
jo responia ab la supèrbia muda
d'un fosch isolament. Era la boira
qu'assaoná mon cor per que'l somriure
de l'amor hi florís. ¡Oh dolça imatge
qu'en mon camí posà la Providencia!
tu, Beatriu catalanesca, fores
la calor de la patria feta dona!
Y quan victoriós dels vents terribles
qu'afuà la dissort entre nosaltres,
vinguí a l'altar per abrassarte meua,
y al Monastir pelegrinant pujàrem,
y dalt del cim de les sagrades penyes
ens donàrem les mans, y'ns semblà veure,
ab ulls enlluernats per la divina
dard del rite nupcial, difondre's
el misteri d'amor, l'ànima nostra,