Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
138
Joan Alcover

sobre la magestat de Catalunya,
y'l mar immens y radïós, y l'Illa
guaitant a l'horitzó,.. llavors mon llabi
trémol te volgué dir, y no podía:
—«¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles
hi dibuixaren els vaixells que'm duyen!
¡Quantes hores de febre, y de pontarse
mos pensaments de foch damunt les ones!
¿Veus ma terra allá endins? Ella t'espera
pera besarte'l front ab sos efluvis.
Tu ab nova sanch hi nodrirás el vincle
del poble meu ab la materna soca.»

 Els fochs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n'alena.
Salten de mont a mont llengües de flama,
dient el pacte espiritual que'ns lliga.
No us allunyeu, memories doloroses.
Si féssiu nosa aquí, quan vench a seure
a la festa payral, jo no hi sería.
May com al beure el vi del entusiasme,
sent tan aprop les anyorades ombres.
Com la valsía en un illot cayguda
en mitx de la rompent, que pera moure
l'ala nafrada y degotant, espera
el raig de la bonansa que l'aixugui,
jo'm sent reviure, agombolat per l'hora