Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


<poem> sobre la magestat de Catalunya, y'l mar immens y radïós, y l'Illa guaitant a l'horitzó,.. Uavors mon llabi trémol te volgué dir, y no podía: —«¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles hi dibuixaren els vaixells que'm duyen! ¡Quantes hores de febre, y de pontarse mos pensaments de foch damunt les ones! ¿Veus ma térra allá endins? Ella t'espera pera besarte'l front ab sos efluvis. Tu ab nova sanch hi nodriràs el vincle del poblé meu ab la materna soca.»
 Els fochs de Sant Joan la nit perfumen; mes de tots els amors, sols un n'alena. Salten de mont a mont llengües de flama, dient el pacte espiritual que'ns Higa. No us allunyeu, memòries doloroses. Si féssiu nosa aquí, quan vench a seure a la festa payral, jo no hi sería. May com al beure el vi del entusiasme, sent tan aprop les anyorades ombres. Com la valsía en un illot cayguda en mitx de la rompent, que pera moure Tala nafrada y degotant, espera el raig de la bonansa que l'aixugui, jo'm sent reviure, agombolat per l'hora