de calor jovenívola que'ns besa.
May els tres rius de llàgrimes vingueren
tan dolsos y tan plens com brollen ara
que'l foch dels esperits se fa visible.
¿Qui d'un afecte viu, per lluny que sia
l'oscur amagatay, dirá la forsa?
Passa la mar un mot de recordansa;
del foch de germanó vola una espurna…
L'espurna ha pres… Els escolans d'un culte
nou y sublim, formiguejant en l'ombra,
de viles y ciutats duen l'ofrena
cap a les pires d'allá dalt; y'ls diuen,
al passar costa amunt, el pi balsàmich,
la mata, el boix, el romaní:—Cullitnos!
L'espurna ha pres. Y d'un en un s'encenen
els cirials del culte de la patria.
Sobre l'immens entrunyellat de serres,
la nit batega de claròs purpuries;
Y dels devots d'aquella escolania
qu'en tots els cims de Catalunya vel·len,
n'hi ha qui miren en silenci, pálits
d'una emoció fondíssima, la fosca
ahon la filla de la mar s'amaga.
—«¿Tendrá un llumet pera nosaltres, una
mirada, un pensament? ¿Está adormida
o sos ulls bada el gloriós insomni?»
Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/145
Aquesta pàgina ha estat revisada.
