Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/16

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


de la festejada l'ánima xalesta,
 tot es una festa
 que canta d'amor.

 ¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
¡oh la visió pura que vé d'allà endins,
 flor de rustiquesa
que'm du l'anyoransa de la jovenesa!
Si per amoixarli la coua penjanta
m'inclin a la jove, ella se decanta…
 «Copeo, copeo, copeo traidô,
 roseta encarnada,
 si t'he agraviada
 jo't demán perdó.»
 Ella se decanta y desapareix;
y mentres s'allunya y se converteix
en llum solitari lo qu'era visió,
en llum solitari dins la magestat
 de la serralada,
tota silenciosa y tota nimbada
 de serenitat,…
 encara ressona
 la veu argentina
 d'aquella fadrina
 que será madona:
—«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vench de la serra, mes no som per tu.»