Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/27

als núbols pujaríes, com Bonapart ho féu,
tornant de l'illa d'Elba al capitoli séu!»

Aixó'ls poetes diuen. Es il·lusió. La rabia
de l'héroe qui mossega els ferros de sa gabia,
arriba a esmortuirse dins l'habitut servil,
y l'águila's fa ximple y l'home torna vil.
Be ho sab la criatura cronicament somesa:
no es bo per esser lliure qui a ser esclau s'avesa.
Els ossos se rovellen y l'esperit també.
¿Vol llibertat l'il·lustre voltô?… Donchs ja la té.
No's mou; hem d'arruixarlo pera lograr que surta;
prova d'alsarse, pega una volada curta,
y cau; en pega un'altra y's posa a un turó.
Passa la nit. Els héroes no van al refetô…
Rastreja una llocada, perque té fam el pobre,
y un nin, a cops de canya, per allunyarlo sobra;
y's troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu,
qu'altres hereus del monstre, botxí de Prometeu,
deixaren, atapint-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no es per ell la gloria d'omplir el seu gavaig
ab trágiques despulles de brega y de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
Y sent que la campana de Trinitat el crida,
y, fent la torniola, s'acosta a sa presó,
y dins la gabia espera l'arxiducal racció.